29 de febr. 2012

CÀNNABIS I CONDUCCIÓ

És conegut, que el cànnabis és una de les drogues més consumides pels joves del nostre país. Els estudis, col•loquen a Espanya com un dels països europeus on més consum hi ha d´aquesta substància entre els joves. Es parla d´un 46.9% que havien consumit en el darrer any y 1/3 en el darrer mes.
Des de fa anys que hi ha controls d´alcoholèmia a les carreteres per tal de evitar possibles accidents de tràfic. Però i de drogues? També.

El cànnabis és la substància més detectada, el 7.69% dels conductors presenten positivitat al THC. La gran majoria eren homes, amb una edat entre 18 i 24 anys, sense diferències clares entre controls urbans i de carretera. Un perfil molt ajustat als hàbits de consum de cànnabis a casa nostre, donat que molts joves encara no condueixen a aquestes edats.
Estudis recents relacionen el consum de cànnabis amb l´augment del risc d´un accident automobilístic, i conclouen dient que quasi é duplica el risc de que un accident tingui resultats de lesions greus o mortals.
A la nostra societat, la crisis econòmica, el futur incert de molts joves, els resultats educatius, la promoció de terminat tipus d´oci, l´accés fàcil a determinades drogues determinen moltes vegades per que molts joves consumeixen. A més, si afegim què, el cànnabis és la més popular i què sigui la més “banal”, fa què surtin els números que surten en el consum d´aquesta substància.

18 de febr. 2012

TRANSSEXUALITAT, TRASTORN MENTAL?

Hi ha una realitat, per més que estiguem molt avançats mentalment en la llibertat de gènere de les persones, i és que no tots acaben d'assumir els canvis de sexualitat en les persones que així ho desitgen, dient, com antany, que tot es deu a un trastorn mental.Podem dir que la transsexualitat es deu a un trastorn mental? La resposta ens arriba de la mà d'APA, la American Psychological Association, una entitat que intenta ser el més objectiva possible quan de sexualitat es tracta, especialment la relacionada amb les persones transgénere.I la resposta tampoc sembla difícil de deduir. Un estat psicològic es considera com a trastorn mental quan provoca un malestar significatiu o incapacitat d'algun tipus. Aquí és on veiem que moltes persones transgénere no experimenten aquesta condició com angustiant o incapacitant, per la qual cosa no és un trastorn mental.En poques paraules, s'han de donar certes condicions per poder diagnosticar un trastorn mental, però és independent del gènere, raça, ètnia, creença o característica persones que es vulgui esmentar. Tots podem tenir un trastorn sense importar el que ens envolta.
Els grans problemes que solen trobar les persones transgénere solen estar relacionats amb el poder trobar recursos econòmics per poder obtenir consells, teràpies hormonals o poder pagar els procediments mèdics necessaris, i també trobar el suport social necessari per poder expressar lliurement la seva identitat de gènere, sense ser objecte de discriminació.
Però sí poden ser més propensos a tenir problemes psicològics, especialment d'angoixa, causats per la falta d'acceptació en la societat, males experiències directes o indirectes amb la discriminació o altra, que poden provocar ansietat, depressió o altres patologies en major proporció que una persones no transgénere, però en cap cas la identitat de gènere en si és un trastorn.
No obstant això, hi ha un moment en el qual els dubtes sorgeixen i els conflictes apareixen, especialment entre el DSM-IV (Diagnostic and Statistical Manual of Mental*Disorders) i les comunitats transgènere, i succeeix quan les persones manifesten una intensa incongruència entre diverses identitats de gènere, que fa que els psicòlegs sí esmentin això com un trastorn sexual, no amb fi discriminatòria, sinó per poder garantir l'accés a l'atenció, però les organitzacions transgènere creu que ha d'eliminar-se per no ser un diagnòstic adequat.

13 de febr. 2012

ABÚS SEXUAL

Encara que comunment es pugui arribar a pensar tot el contrari, els abusos sexuals no sempre estan acompanyats per una violència explícita. Una violació és clarament un abús sexual i en ella se sol exercir la força física. Però existeixen molts casos en els quals es produeix abús d'autoritat, xantatge o engany per part del que incorre en l'agressió. Si la víctima no consenteix, encara que sigui incapaç de defensar-se per por, vergonya o per altres raons, es considera un abús sexual i, per tant, un delicte. Un clar exemple d'aquest cas és l'abús sexual infantil. Els nens són els més sensibles a aquesta menyspreable pràctica, ja que es troben en una situació d'evident desigualtat.

Els abusos sexuals poques vegades són denunciats a causa del fort tabú social que s'ha aixecat entorn d'ells. És en aquests precisos moments quan més casos s'estan destapant i quan l'opinió pública està més sensibilitzada. Desgraciadament, la majoria dels delinqüents pertanyen a un àmbit proper, sent membres de la pròpia família o fins i tot personalitats respectades de la comunitat (professors, religiosos, metges, etc). Un altre dels factors que impedeixen la denúncia és que els abusos sempre solen produir-se sense testimonis, amb la consegüent solitud i por de la víctima davant l'agressió. En el cas dels nens, és possible que ni tan sols sàpiguen posar paraules al que els està ocorrent.
Una relació on es produeix un abús no és una relació sana ni legítima. L'atacant busca dominar a la víctima, que solament és considerada en la seva dimensió d'objecte físic. Però l'estatut d'abús no és un concepte absolut, sinó que s'ha anat dibuixant amb el temps. Coses que ara veiem com totalment inadequades, pot ser que fa uns anys ens semblessin normals. El progrés no es produeix per a tots per igual perquè hi ha diversos factors que incideixen en la percepció que cada grup social té de la sexualitat. Així, elements com la religió, la família, la comunitat, la cultura, etc. poden incidir és aquesta concepció.
Actualment, tota conducta en la qual un individu (de major o menor edat) forci per mitjans físics o mentals a un altre per mantenir relacions sexuals, encara sabent que es tracta d'una situació no consentida, és un abusador. La paraula “consentiment” és un concepte complicat. Moltes vegades la víctima no manifestarà un rebuig immediat ni físic. Però això no significa que estigui consentint: la por, el sentiment de culpa o l'autoritat del abusador poden fer que l'afectat carrer. Els abusadors solen utilitzar tot un seguit de mecanismes psicològics per mantenir el seu control sobre la víctima. Si et sents que et trobes en una situació parella, el millor és que t'allunyis immediatament del teu agressor i que demanis ajuda. Si et fa vergonya o tens por que la teva família ho descobreixi, pots cridar sense deixar rastre al 016 (telèfon per a dones maltractades) o al 900 20 20 10

6 de febr. 2012

PÍRCING: CURES BÀSIQUES

Posar-se un pírcing està de moda, encara que lluny del que pugui semblar, no és un fenomen nou; es tracta d'una pràctica antiga. No obstant, des de fa uns anys aquesta moda no ha deixat de créixer; un estudi efectuat entre més de 10.000 individus mostra que gairebé un de cada tres joves entre 16 i 24 anys porta un pírcing (sense incloure el lòbul de l'orella en dones). La localització més freqüent és el melic, seguida per la llengua i el nas. Les dones, tres vegades més aficionades que els homes, prefereixen el melic i el nas mentre que els homes prefereixen els mugrons i les celles. D'altra banda, tots dos comparteixen la seva afició per perforar-se orelles en localitzacions diferents al lòbul.
La col·locació d'un pírcing és una pràctica habitual que no està exempta de problemes: en un de cada tres casos provoca alguna complicació. Les setmanes que segueixen a la implantació són claus per evitar inflamacions i infeccions. Un pírcing suposa per a l'organisme la presència d'un element estrany i, com a tal, pot ser font de problemes.La infecció es desenvolupa en el 10% dels pírcings. Els gèrmens més habituals són els estreptococs i, sobretot, els estafilococs.
El tractament requereix d´antibiótics que poden ser administrats de forma tòpica o per via oral. En alguns casos la infecció s'ha estès i s'han registrat casos d'hepatitis, de tètanus i, fins i tot, d´endocarditis infecciosa (infecció de les vàlvules cardíaques) en persones amb lesions valvulars prèvies.
Les al·lèrgies són una altra de les complicacions que estan relacionades amb el tipus de material i la sensibilitat personal. La majoria dels pírcings són metàl·lics: d'acer inoxidable, or, niobi, titani o aliatges. A pesar que hi ha una normativa per als materials, resulta difícil evitar que es produeixin al·lèrgies. El niobi i el titani són els que menys reaccions provoquen així com l'or, que ha de ser almenys de 14 quirats, encara que si es tracta del primer implant es recomana que sigui de 18 quirats o més per evitar al·lèrgies.
Altres efectes adversos són la inflamació local, que és la més freqüent, el sagnat i l'esquinçament. Alguns d'aquests efectes adversos poden evitar-se seguint una sèrie de precaucions i cures. Algunes poden tractar-se encara que, en algunes ocasions, no hi ha més remei que retirar el pírcing. Encara que és freqüent la inflamació de la zona després de la col·locació, si aquesta persisteix, és possible que s'hagi permès un tipus d'al·lèrgia o una infecció. Les infeccions es poden tractar però si perduren malgrat els antibiòtics o si es forma un abscés, també caldrà retirar-ho.
Una de les localitzacions més habituals són el lòbul de l'orella i el pavelló auricular. Les complicacions són freqüents, sobretot, les al·lèrgies i les petites infeccions. Els pírcings que no es col·loquen en el lòbul sinó en el cartílag del pavelló auricular s'infecten amb més freqüència atès que es tracta d'una zona no vascularitzada. També per aquest motiu triguen més a cicatritzar, una mitjana de tres mesos. És freqüent que les infeccions lleus desencadenin episodis més importants de tot el pavelló auricular. Per aquest motiu cal tractar-les totes, encara que siguin de poca gravetat.
Respecte als implants que s'efectuen en la llengua, el material escollit és important per sortejar complicacions. els implants metàl·lics també provoquen alteracions en dents i genives. Com és una zona habitual de bacteris, es recomanen les esbandides amb antisèptics després de cada menjar per evitar infeccions. Durant la cicatrització no s'ha de mastegar xiclet ni fumar així com evitar l'alcohol i els menjars picants. També és recomanable evitar el sexe oral.